Després d’una molt grata experiència formant part d’un curs formatiu impartit per dues membres del col·lectiu “Obrim una finestra al món”, no podia deixar passar l’oportunitat de conéixer-les més a fons. Volia saber com, qui i per què es formà aquesta associació. Volia saber la seua opinió sobre la nostra educació, l’educació pública. Sobre els entrebancs que en els últims anys estem patint, i volia, a més, que ens contagiaren un poc d’eixa passió que transmeten per la tasca docent, que ens contagiaren, en definitiva, del seu optimisme. Aquest és el motiu d’aquesta enriquidora entrevista que vaig fer a Encarna i Jose, dues membres del col·lectiu que responen a les preguntes i ens transporten amb eixes respostes a l’educació que volem.
Tot començà quan a l’inici del curs passat decidírem, al centre on treballe, fer un projecte formatiu on poguérem conéixer i treballar amb pedagogies diferents a les que habitualment emprem a l’aula. Ens interessava conéixer alguna metodologia que fóra, alhora, d’ús pràctic a l’aula. Després de consultar amb el CEFIRE d’Oriola per a conéixer-ne les possibilitats, la proposta fou el col·lectiu Obrim una finestra al Món. No tenia constància de la seua existència, però vaig buscar a la xarxa i prompte en vaig anar trobant algunes referències.
http://obrimunafinestralmon.blogspot.com.es
Abans del començament del curs formatiu al centre, vaig poder tenir una primera presa de contacte amb la forma de fer de l’associació. Estava inscrit al curs: “Propostes per a una escola del segle XXI: innovació, millora de resultats i treball emocional a l’aula”. Tot just, una de les jornades l’oferia el col·lectiu Obrim una finestra al món que “Es crea el setembre de 2008, quan una de les docents integrants del col·lectiu viatja a Bolívia, i l’intercanvi d’experiències amb altres docents, i la realitat que coneix allà li fa replantejar-se el paper de la nostra escola. Comença així l’Obrim, com una experiència de sensibilització als centres educatius. Gràcies a més docents, companys, que s’hi impliquen, comencem les trobades (intercanvis d’estudiants) i creem l’exposició col·lectiva itinerant. L’eix del treball, la sostenibilitat entesa de forma global, social, ambiental, econòmica… La transformació social ha de començar al nostre mateix entorn, i l’eina privilegiada per a promoure aquest canvi és l’educació. També, amb les retallades, hi ha companys i companyes que no estan a l’aula, així van començar també a preparar material crític i tallers per acompanyar allò que no dóna temps de fer en el dia a dia. Així naixen, per exemple, els tallers EkonoMoVida”.
En aquesta primera presa de contacte a les jornades ja em va cridar l’atenció la seua manera de fer. No ens van fer cap ponència, ni cap exposició magistral. No estaven per a ensenyar-nos, sinó per a compartir, de company a company. Ens mostraren el seu treball, tot utilitzant una metodologia participativa, com la que elles i ells proposen. Ens dividiren en grups per explicar-nos les diferents propostes de la seua metodologia. Però els ponents no eren sols els i les docents que participen a l’associació, sinó que entre els ponents hi havia dos alumnes. Sí, dos alumnes d’institut que participen en aquesta metodologia a les aules. Aquest fet ens diu molt d’aquesta associació. Un grup de docents que aconsegueix fer que els seus alumnes creguen en el que fan i gaudisquen d’allò que fan, tot fent que la motivació cap a la tasca ajude a aconseguir els objectius pedagògics treballats. “Obrim una finestra al món “és una experiència educativa que evoluciona en espiral mentre es fan preguntes els protagonistes de l’experiència que són els estudiants, i també nosaltres, els docents o acompanyants de l’experiència”. “L’Obrim és un col·lectiu de persones que va canviant, i que participa directament o indirecta segons les inquietuds i circumstàncies. I l’Obrim són sobretot els estudiants que participen d’aquesta experiència. L’Obrim també està vinculat a altres col·lectius, com la Red IRES a què pertanyem alguns docents del col·lectiu.”
Pocs dies després d’aquella primera presa de contacte a la jornada, començaria al nostre centre un projecte formatiu. Un projecte que ens serviria per a compartir amb dues membres d’aquest col·lectiu vesprades molt enriquidores per a tots nosaltres.
Com ja he dit abans les dues companyes del col·lectiu són Jose: “El meu nom és Jose Amorós, quan es pot, faig classes de Biologia i Geologia a centres de secundària i de batxillerat. Però viatjant de cooperant amb distintes organitzacions, altres docents em van obrir una finestra al món i em vaig embolicar amb altres companys i companyes, tot començant l’experiència educativa Obrim. Amb aquesta experiència no deixe d’aprendre i relacionar aprenentatges de i per a la vida.” I Encarna. “El meu nom és Encarna Díaz, treballe en l’ensenyament públic des de l’any 2006 com a professora de filosofia de secundària. L’any 2010 vaig conéixer Jose Amorós que va venir a substituir una companya a l’institut on jo treballava. Llavors, en una xarrada de café amb ella, intercanviant impressions sobre el funcionament del sistema educatiu, sobre el sentit del treball docent, la manera d’entendre què és a hores d’ara i què havia de ser l’ensenyament, recorde que em va dir “una altra escola ja existeix.”
Però la seua tasca va més enllà de les activitats que fan a l’aula. L’associació s’ofereix per compartir experiències amb companys i companyes docents, amb famílies i amb alumnes fora de l’aula. El col·lectiu s’implica en el dia a dia de la nostra educació i ajuda a la formació i reflexió en tots i cadascun dels graons que formen la comunitat educativa. “Volem participar d’una educació crítica, contextualitzada en els problemes reals que ens envolten i crear així espais d’aprenentatge humans, on establim relacions tota la comunitat educativa. Des de la pràctica investigativa i col·laborativa el nostre objectiu és ajudar a la formació d’espais de trobada per a la generació d’un teixit comunitari proactiu, integrat per ‘ciutadans cuidats’’. Aquesta creació d’espais d’aprenentatges humans, com elles anomenen, són diversos. Amb els alumnes no sols treballen el dia a dia a l’aula, sinó que, com hem dit, van més enllà. “Amb l’alumnat treballem de forma investigativa i cooperativa cada dia a l’aula. També fem intercanvis internivell i intercentres on s’ajunten uns 200 estudiants per a passar una jornada, on es comparteixen les tasques que fem per separat. Les temàtiques: la crisi, el sistema educatiu, els conflictes emocionals, l’impacte de l’acció humana en l’entorn natural, les relacions nord-sud i entre el centre i la perifèria, etc. Participant en les activitats en diàleg obert amb estudiants d’altres entorns i nivells educatius, desenvolupen la seua capacitat reflexiva, crítica, argumentativa; aprenen, en definitiva, a expressar-se”. Però, evidentment, per a la transformació i millora de la nostra educació no sols s’ha de treballar amb l’alumnat, sinó que s’ha de treballar amb les i els docents per a fer-los reflexionar i fer-los repensar l’educació. Són diversos els tallers que fan a alguns centres docents, però també organitzen trobades i viatgen a congressos, on intercanviaran experiències treballades a l’aula i amb els companys i companyes docents. El proper octubre estaran en un congrés a Vitòria (http://www.congresoed.org). “Amb els docents, participem a trobades i congressos educatius, on compartim i intercanviem experiències de treball en la línia de l’educació per a la pau i el desenvolupament humà sostenible. Alguns dels estudiants que participen en el col·lectiu ens acompanyen en aquestes jornades. També realitzem tallers, jornades i cursos per a la formació permanent del professorat, que tenen com a nucli la metodologia investigativa. Hi promovem la reflexió i el debat actiu sobre el quefer docent: què i com ensenyem, de quines estratègies i recursos didàctics disposem… En definitiva, investiguem de manera col·laborativa sobre el sentit de l’educació, el paper del docent a l’aula i dins de la comunitat educativa.” I no s’obliden, a més, d’un graó importantíssim en la comunitat educativa per aconseguir transformar l’educació, les famílies. “Amb les famílies hem encetat uns tallers de famílies (pares, mares i estudiants), mitjançant dinàmiques que inclouen assemblees, jocs de simulació, gimcanes, Teatre Fòrum, etc., sobre la millora de la comunicació, les relacions intrafamiliars, l’acompanyament familiar en el procés d’ensenyament-aprenentatge, entre altres temes que van sorgint, al fil dels proposats, per iniciativa dels assistents.”
El col·lectiu creu en la implicació de la família en l’educació i en la necessitat d’aquesta implicació. Creuen en la necessitat de compartir amb les famílies l’escola en què creiem, l’escola que volem. “A l’aula, els estudiants hi estan acompanyats dels coneixements que han aprés de les seues famílies i contextos. Per tant, les famílies són molt importants perquè són el marc de referència més important per als xiquets, el seu àmbit de contrast fonamental. Si existeixen contradiccions entre el que es viu a l’escola i a casa, el xiquet o la xiqueta optaran per atorgar validesa a l’entorn que per a ells és més important. D’altra banda, si s’aspira al fet que l’aprenentatge siga significatiu, els xiquets i les xiquetes tenen la seua primera font d’informació en la seua família, és amb el que ja saben amb el que hem de poder connectar el que pretenem que aprenga a l’escola. En aquest sentit, no solament és necessària la presència de la família en l’educació dels estudiants; el nostre desig seria que la societat sencera es comprometera, i no tan sols en els discursos, amb els valors que es pretenen transmetre des de l’escola.” Però són conscients de les dificultats que suposa per a molts docents involucrar les famílies en la seua tasca. El sector docent tenim, en general, por a obrir les portes de l’aula a les famílies, potser ens sentim insegurs, perquè, tal vegada, no estem del tot satisfets amb la nostra tasca. “Possiblement, a molts docents, no els agrada que les famílies opinen sobre la seua tasca perquè consideren que ells són els especialistes. Nosaltres no pensem que si establim espais de discussió, les crítiques vagen a atacar personalment els docents, sinó a contribuir a la transformació de l’escola per a contextualitzar-la a les necessitats de les famílies. Una problemàtica afegida és que els docents, de vegades, no pertanyen a la comunitat educativa a la qual estan educant i no són tan sensibles a l’entorn de l’escola. A més, una altra dificultat és que la participació de les famílies significa un esforç, en sentit de temps, però pensem que això serà al principi, fins que l’engranatge comence a funcionar. Després pot ser al contrari: les famílies facilitaran alguns processos a l’escola. Hem de començar a fer-nos preguntes i veure si podem començar a construir comunitat educativa”. Però és indispensable la col·laboració de la família i la implicació del docent per aconseguir aquesta col·laboració. És necessari que les famílies del nostre alumnat tinguen una visió positiva de l’educació, que creguen en el que els i les docents fem a l’aula. Sols així la suma de la família i l’escola serà positiva per a la formació i l’aprenentatge de l’alumnat. “Si les famílies no valoren l’escola, els estudiants tampoc no ho faran. Correm el perill que s’engrandisca l’escletxa que ens separa i que perdem el suport social necessari per a la nostra pròpia supervivència com a institució. L’educació pública avui està sent qüestionada, sense les famílies estarem sols en la lluita i veurem, si no la seua desaparició, la degradació d’un sistema públic que, sense el suport popular, perd la seua raó de ser. L’escola forma els ciutadans de la comunitat, totes les famílies s’han educat a les escoles del barri, o d’altres barris, i ara hi van els seus fills i filles. Per tant, les famílies han d’opinar en què i com volen que s’aprenga a l’escola per a transformar les comunitats. Estem connectats, formem part de la mateixa comunitat”.
Per això, no ens ha de preocupar la crítica de les famílies, ni tampoc pensar en si estan més o menys preparades per a compartir espais formatius amb nosaltres. És tasca docent també col·laborar en la formació de les famílies, fer-los partíceps d’allò que fem. “És un camí per a transitar, però hauríem de preguntar-nos. Volem? Estem preparats? Hem de començar a caminar en eixe procés de compartir més, que els espais siguen comuns. L’escola és de la comunitat, i cal que anem avaluant el que passa per a poder establir unes relacions saludables que conformen un aprenentatge comunitari.”
Els membres d’”Obrim una Finestra al Món” mostren la seua disconformitat amb la legislació educativa i la política educativa actual. El col·lectiu, però, decideix convertir aquesta disconformitat en optimisme. Mostra la preocupació per l’entrada en vigor de la LOMQE, que farà encara més polític el currículum educatiu actual, però confien, això sí, en el bon treball dels docents del nostre país. “Creiem que l’educació està immersa en un procés de mercantilització, que s’ha intensificat de manera molt significativa en els últims anys. La LOMQE ens lleva moltes coses, però en realitat també potenciarà la nostra creativitat per a seguir treballant com fins ara. Serà més difícil, però esperem que la reacció siga fer-se preguntes, moure les comunitats educatives per a posicionar-se i transformar críticament l’escola”. Per això creuen, ara més que mai, en les possibilitats de l’escola pública, en les aportacions que pot fer l’escola pública a la nostra societat. Però és indispensable la transformació del concepte d’escola, tot fent que la vida real forme part directa del currículum escolar. “L’educació pública funciona. Hi ha moltes experiències molt positives a l’escola pública, i també moltes coses per millorar. La millora seria possible si permetérem, de debò, als estudiants participar en el seu procés d’aprenentatge, a través de l’observació de l’evolució de cada persona a l’aula, atorgant així valor a les aportacions que siga capaç de fer en el seu treball diari. Permetre el descobriment, no imposar el coneixement empaquetat perquè ho assimile sota la pressió d’una qualificació numèrica. I perquè el descobriment no perda el seu encant, ha de ser autèntic, la qual cosa significa que no pot donar-se com un simulacre en exercicis descontextualitzats i, per tant, buits. Emprendre el camí, anar compartint i avançant en el saber, col·laborant i no competint amb la resta, sense deixar la vida fora de l’escola, sinó incorporant-la com a nucli vertebrador del currículum. Açò és el que creiem que pot millorar l’educació, si per educació entenem capacitat per a comprendre, resoldre problemes, expressar-nos, conviure, valorar i respectar els altres i el nostre entorn”.
Potser, però, els i les docents no rebem la formació necessària. Si analitzem la formació que durant anys hem rebut a les escoles de Magisteri, se’ns queda curt per afrontar el dia a dia a l’aula. Per als membres del col·lectiu, els docents -tant aquells que eixim de l’escola de Magisteri, com els professors de secundària- no hem estat formats per a promoure en l’alumnat la reflexió crítica i l’anàlisi social a través de l’educació; potser ni tan sols a nosaltres se’ns han donat les nocions necessàries per a fer-ho. “Nosaltres no vam rebre una formació crítica on la vida estiguera en el nucli vertebrador del currículum. Per tant, no hem analitzat els problemes ambientals, socials i econòmics que ens envolten quotidianament, i tampoc no pensem que promoure el pensament crític en els nostres estudiants siga la nostra tasca. Deurem de fer-nos preguntes, investigar, ser crítics, per a poder educar ciutadans conscients capaços d’analitzar críticament la realitat que ens envolta.”
Per això promouen una educació basada en la metodologia cooperativa, una metodologia que permet els alumnes treballar socialment, reflexionar i analitzar els continguts treballats. Una metologia que va molt més enllà d’una simple repetició de continguts apresos. “El nostre model, com el de la Red IRES, és investigatiu, es fonamenta en una visió constructiva i investigadora del desenvolupament humà, en una concepció sistèmica i complexa de la realitat i dels processos d’ensenyament-aprenentatge i en una perspectiva crítica i social de l’ensenyament. La metodologia d’investigació-acció ens permet, a partir d’una situació, analitzar-la i intervenir-hi per a, a continuació, reflexionar sobre els resultats obtinguts i continuar treballant per a millorar-los. Els problemes plantejats ens ajuden a interpretar el que ens envolta i a transformar la situació inicial després de l’anàlisi. A l’aula, i fora d’ella, treballem de forma col·laborativa, en xicotet i gran grup. Per a nosaltres, sobre què fem i la forma de fer-ho, el millor que ens han dit quan hem presentat el projecte, va ser fa sis anys, a l’Argentina, quan una docent el va definir com una escola per a la vida”. Però, com ja hem dit, tampoc als docents se’ns ha ensenyat a promoure l’aprenentatge cooperatiu a l’aula. A més, molts hem aprés mitjançant una educació individualista i competitiva; per això, la transició hem d’entendre-la com un període formatiu també per a nosaltres que ens porte al lloc on desitgem, a l’educació que volem. “A més, ens han ensenyat de forma teòrica el treball cooperatiu, però no de forma pràctica, i després si volem ensenyar així, és normal que no sapiguem com. No hem viscut eixa metodologia. És important formar grups de treball als centres, on, amb l’ajuda del grup, es continue debatent, investigant, formant-se de forma autònoma. Cadascú té la capacitat de fer-se preguntes, a partir de la seua pròpia experiència a l’aula i del seu tracte amb la resta del claustre, sobre el sentit de la nostra tasca, el com i el perquè. Fer-se preguntes, no conformar-se amb un estat de coses que, entre tots i totes, contribuïm a perpetuar, i més d’una vegada, queixant-nos-en alhora. Compartir les inquietuds amb els nostres companys i cercar, en les teories i en la pràctica, vies alternatives per a l’acompliment docent, fer el pas, intentar canviar, no desistir en el primer intent, tornar a intentar-ho les vegades que calga. I recordar tots els dies que treballem amb persones que, precisament, s’estan formant i que la nostra valoració influeix en les seues vides en un període crític.” “Som éssers socials i, de vegades, ens eduquen en molts àmbits de forma molt individualista. L’aprenentatge cooperatiu és molt important per a poder formar part de la comunitat, ser part de la societat. L’aprenentatge col·laboratiu no consisteix només a treballar amb el grup, sinó, literalment, aprendre amb el grup. Açò comporta no solament una distribució diferent a l’aula, fonamentalment significa cerca col·lectiva, descobriment, acompanyat i guiat per als docents, però protagonitzat pels estudiants.
Als mestres, en ocasions, ens costa perquè nosaltres no hem sigut educats així i tenim la tendència a repetir el que hem viscut. En la nostra formació ens han ensenyat estratègies cooperatives, però en la majoria dels casos de forma teòrica, i no pràctica. Així que no tenim integrat què hem de fer a l’aula. També, de vegades, tenim por del canvi. Per exemple: ara hi ha en un grup aula uns trenta estudiants. Si canvie l’estratègia, podré fer la classe? També hi ha docents que pensen que no acabaran el currículum si treballen cooperativament perquè és més lent. En realitat, l’aprenentatge cooperatiu crea autonomia en l’individu i en el grup, i quan ja hi ha una rutina és més fàcil organitzar l’aula. A més, el que s’aprén amb el debat, la discussió, la investigació, l’ aprenentatge que s’integra, no s’oblida.”
Però quan llegim o posem en pràctica aquesta metodologia ens consta percebre el moment i el tipus d’avaluació més adequat. Estem acostumats, tant a la pràctica docent com a la nostra història com a alumnat, a una avaluació a través de l’examen. Per això ens costa percebre la forma més justa de qualificar quantitativament i qualitativa el treball del nostre alumnat en una metodologia investigativa. L’examen és, potser, el mètode més còmode, però no el més just. Tal vegada ens preguntem si hi ha possibilitat de ser justos en l’avaluació en una metodologia cooperativa. “Primer caldria distingir entre qualificació i avaluació. Nosaltres pensem que els exàmens no poden posar de manifest tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, però a l’escola actual és l’eina bàsica de qualificació, i més pervers, d’avaluació.
Passa com amb l’aprenentatge cooperatiu. No hem viscut com a estudiants altres formes de qualificació que no foren els exàmens. L’avaluació està per a mesurar el processos, i una prova, un dia, no és, en la majoria dels casos, un reflex de què ha aprés l’estudiant.
Hem de fer un seguiment del dia a dia de l’estudiant. Una forma en són els diaris individuals i de grup dels estudiants; així, ells van interioritzant el seu procés d’ensenyament-aprenentatge. El quadern de l’estudiant també és un instrument bàsic d’avaluació de tot el procés de l’estudiant. Per a nosaltres, el quadern és el llibre de l’estudiant, tot el treball s’hi va recollint i ens pot servir com a instrument objectiu de qualificació, ja que s’hi veu l’evolució de l’estudiant. A més, torna més comprensible la relació entre el treball i la nota. És interessant que els fem més partíceps dels processos d’avaluació; la seua pròpia (autoavaluació), la dels companys (coavaluació), i la de tot el procés (metodologia, espais…)”.
Però l’educació no és únicament el currículum que els polítics de torn presenten. Els docents hem d’anar més enllà del currículum i, a més, han d’interpretar el currículum. La capacitat d’interpretació del currículum que cada docent faça determinarà quin tipus d’educació oferim al nostre alumnat. Treballem amb persones, persones que tenen sentiments, que conviuen, que interaccionen… Persones que necessiten respostes diferents en casos diferents i en situacions diferents. Per això el col·lectiu treballa amb diferents estratègies educatives perquè siguen els mateixos alumnes els qui aprenguen a educar-se i que ajude, a més, a transformar la societat, que ensenye als alumnes a lluitar per la societat que volen. “El Teatre Fòrum és una eina per a la transformació social, que procedeix del Teatre de l’Oprimit (Boal). La proposta consisteix en la representació de situacions conflictives per part de les persones que les viuen. Permet, en primer lloc per part dels directament implicats, l’anàlisi d’aquestes situacions. La posada en escena posterior ofereix l’oportunitat de fer visible el conflicte. El públic, convertit en ‘especta-actor’, pot proposar solucions factibles i no màgiques al que se li mostra. Aquesta segona fase obri el pas a la reflexió activa per part del grup i li permet l’accés a perspectives diferents sobre les seues motivacions, objectius i estratègies.
Creiem que els centres educatius són una mostra, a escala, de la societat. El Teatre Fòrum, com a instrument didàctic, ens permet abordar els conflictes quotidians que es generen en la convivència, dins de l’aula i també fora. Posar-los de manifest i cercar la solució amb la col·laboració de tots i de totes, suposa una oportunitat per a l’aprenentatge en matèria de salut emocional i social. Entenem que el desenvolupament integral de la persona, principi i objectiu últim del dret a l’educació, inclou, com a element fonamental, la capacitat per a enfrontar la resolució no violenta dels conflictes, que exigeix el desenvolupament de la intel·ligència per a comprendre i abordar els problemes des de la consciència del paper que cadascú adoptem en les relacions interpersonals. D’altra banda, el Teatre Fòrum inclou l’autocrítica, imprescindible per a evitar que els subjectes, objecte de l’opressió, caiguen en la temptació de repetir el patró de conducta dels opressors en un futur.”
A més a més, l’alumnat amb què treballem està format per éssers socials, però també per éssers humans que senten, que s’emocionen i que viuen gràcies a les emocions positives o negatives que determinaran el seu caràcter al llarg de la seua vida. La infantesa i l’adolescència són etapes clau en la formació emocional; per això, els i les docents tenim una alta responsabilitat que hem de cobrir. El col·lectiu basa part de la seua metodologia en el treball de les emocions. “Les Emo-accions constitueixen una altra línia de recerca, centrada en l’exploració de la motivació humana i la seua expressió en la pràctica. Les emocions deurien estar al centre de l’aprenentatge: no podem aprendre si no estem bé o si no som reconeguts per les persones que ens acompanyen dia a dia. De vegades, el ritme de les escoles no deixa que ens desenvolupem emocionalment, i això fa que no puguem tenir un bon rendiment acadèmic. Tot està connectat. Emo-acció és una altra peça de l’engranatge Obrim, les activitats i tallers que ens ajuden a reconéixer-nos i reconéixer la resta per a poder acompanyar-nos en el dia a dia.
El que pretenem és treballar a partir de les emocions, docents i estudiants, per a retrobar-nos, preguntant-nos com ens sentim i què necessitem per a sentir-nos reconeguts i cuidats a l’escola i poder recuperar el sentit de la tasca que cada dia ens reuneix a les aules.
Utilitzem les eines de la intel·ligència emocional: descripció, anàlisi, expressió i control de les pròpies emocions. Proposem exercicis que possibiliten l’autoconeixement, a través de la informació que ens proporcionen les emocions: Quines situaciones ens produeixen: por, ràbia, alegria? Quines situacions ens bloquegen o ens desborden? Quins desitjos tenim? Quines són les nostres expectatives pel que fa a nosaltres mateixos i als altres? Aquest treball es complementa mitjançant el diàleg. Explorem en grup els temors, els somnis de cadascú per a expressar-los després a través de dibuixos, de poemes o de relats col·lectius, engranatges humans, simulacions teatrals o qualsevol altra via que el grup suggerisca. D’aquesta manera, els participants, en les dinàmiques, van guanyant confiança i desfan així alguns bloquejos i, a més, se senten menys sols i teixeixen comunitat escolar. En el procés es va posant de manifest la necessitat de l’educació com a mitjà per al desenvolupament de les persones, gràcies al descobriment vivencial que som éssers en construcció, projectes llançats al futur des de la confiança en les nostres capacitats per a fer-nos a nosaltres mateixos.”
Però si hi ha una peça clau en l’ideari del col·lectiu i en la metodologia de treball pels seus membres, és la conscienciació en el respecte al nostre entorn. Els continguts treballats es basen en una metodologia on el més important és la reflexió i l’anàlisi cooperativa dels models de producció i de consum, el respecte al planeta i als drets humans. Aquesta metodologia es basa en l’Ekonomovida. “EkonoMoVida és una de les peces de l’Obrim, és una proposta per a la reflexió crítica col·lectiva sobre les conseqüències que té per a la dignitat dels humans, i de la vida en la Terra en general, l’actual model de producció i de consum.
Entre altres activitats, en EkonoMoVida es fan tallers monogràfics que s’inicien amb una pregunta: com treballar la crisi a l’aula? Agafant les relacions econòmiques com a nucli vertebrador, investiguem les implicacions socials i ecològiques que les decisions macroeconòmiques i els organismes que les prenen tenen en el nostre esdevenir cada dia, com a subjectes individuals i col·lectius. Els participants en els tallers analitzen situacions complexes, com el dumping, amb jocs de simulació. També a través de la premsa, les cançons, el visionat de curts i de vinyetes crítiques, de documentals, del càlcul de la seua petjada ecològica, la recerca de la motxilla ecològica dels objectes que consumeixen, l’elaboració de la història de les seues coses, etc. Després, es procedeix a l’intercanvi d’opinions mitjançant el debat i, finalment, elaboren i exposen les seues conclusions de manera creativa. Les creacions es comparteixen en el lloc on es desenvolupa el taller i es difonen també a través del bloc del col·lectiu obrimunafinestralmon.blogspot.com.”
Obrim una finestra al món és, com ells i elles mateixes diuen al seu bloc, “una experiència educativa amb vida pròpia…; és la vida que empapa l’escola”. Una experiència que pretén acostar la vida a l’escola, fer de l’escola un entrenament per a la vida, tot obrint les finestres d’aquesta al món real, i mostrant així el camí del món a què volem arribar. Obrim una finestra al món és un exemple per a tots i totes les docents i futurs docents. Un exemple que ens fa entendre que sols necessitem del nostre treball i de la nostra implicació per a fer de la nostra escola l’escola que volem. És un exemple de com l’alumnat i les famílies han de formar part de la transformació social que pretenem a l’escola. Sense ells el canvi no és possible. És un exemple de com podem fer del currículum escolar un aliat del nostre treball i no una limitació. És, en definitiva, una finestra on hem d’abocar-nos per a reflexionar i analitzar el nostre treball, una finestra on hem de mirar per a fer-nos preguntes sobre què volem i on volem arribar, una finestra per on entra la llum de la nostra educació pública.
Vicent Tornero, mestre de primària a Torrevieja
lamilotxaeducactiva.wordpress.com 
Retroenllaç: La milotxa, revista Educ[a]ctiva: entrevista al col·lectiu Obrim | Aprendre investigant